Entrevista a Antoni Bassas: “La feina no ha de ser una feina, sinó una actitud”

Antoni Bassas és un dels periodistes catalans en actiu més reconeguts, amb experiència en els tres grans mitjans: ràdio, televisió i, actualment, premsa, com a membre de l’equip de direcció i fundador del diari Ara.

Com definiries el món que trobaran els joves que ara es graduen a la Universitat?
La revolució digital està canviant el mercat de treball fent desaparèixer oficis tradicionals, mentre que els nous no s’acaben de perfilar. Alhora, al món occidental els salaris han baixat en un procés de devaluació interna. Per a aquests graduats, les expectatives de futur personal i professional són més incertes que les dels seus pares. Crec, això no obstant, que hem de mirar el futur amb confiança.

Quins motius assenyalaries per fonamentar aquesta confiança en el futur?
La jove generació d’estudiants té eines per sortir-se’n. I, a més, les generacions anteriors tampoc ho han tingut fàcil. Algunes fins i tot ho han tingut molt més difícil que l’actual. No ignoro les dificultats, ni les falles del sistema, però convido els estudiants a no sentir nostàlgia per un futur que no han conegut. Perquè tinc la impressió que els més grans estem transmetem als més joves les nostres angoixes, les nostres nostàlgies...

Aquesta nostàlgia creus que és un fet generalitzat? També passa per exemple, als Estats Units?
Els Estats Units tenen una forma completament diferent d’abordar la realitat que Europa. Els americans continuen pensant que tot és possible, tot i que aquesta creença també té esquerdes. Hi ha una cosa dels americans que sí que podem aprendre: la confiança a provar coses noves. Jo els diria als joves que es poden obrir camí amb esforç, amb treball, amb l’estudi, el talent o les ganes d’innovar... i amb una cosa essencial: saber què volen. Hi ha una pregunta de la qual no podem escapar: Què vull fer amb la meva vida? Què m’agrada? En quins àmbits sóc més bo? En què em diferencio en el mercat laboral?

Aquesta és l’actitud de l’optimista?
No necessàriament es tracta de somriure ingènuament. Es tracta d’assumir que a la vida les coses costen molt, i que no serveix de res dir-se contínuament que les coses estan molt malament. Hem de rebutjar la idea que no hi ha res a fer. Cal que treballem per denunciar el que ens sembla malament, que ens mobilitzem, que anem a votar. És mullar-se per canviar les coses, comprometre’s. Tornant als Estats Units, es curiós com en una societat tan competitiva com aquella es valora molt que la gent es mulli, que la gent tingui un ideal que vagi més enllà de guanyar diners. I que sigui líder, organitzadora. És el que veiem en tots els discursos de final de curs, on es crida els joves a ser els líders del demà.

Per al lideratge, la comunicació és essencial. Estem prou preparats en aquest àmbit?
La comunicació és bàsica. Ho estem veient amb les xarxes socials, per a les quals hem de trobar el llenguatge adequat. Si no comuniques, no existeixes. Ens cal per convèncer algú, per trobar feina, per explicar una posició. I per comunicar bé hi ha un pas previ que és pensar bé. Per fer-ho, és crucial tornar a la pregunta “Qui sóc jo?”. És tan important pensar-se col·lectivament com individualment. Al final, la comunicació és un instrument per treure el millor de nosaltres mateixos i de cada situació. Tot acte comunicatiu té conseqüències, per tant hem de procurar que siguin bones.

En un moment de predomini de la tecnologia, tornem a una cosa tan antiga com la retòrica?
Sí, i a l’ètica, i a la disciplina de la reflexió, del silenci. Necessitem un silenci entusiasta. Escoltar-nos a nosaltres mateixos, pensar abans d’actuar.

Fins a quin punt consideres important que els joves, que els estudiants, estiguin connectats al que passa al món?
Ho considero fonamental. Mirar d’entendre el món, i de tenir una opinió, és crucial. Veiem el que passa, però el per què ens costa. Els mitjans hi hem d’ajudar, i sens dubte també preguntar-nos com ho hem de fer per arribar a aquestes noves audiències.

De la teva llarga trajectòria hi ha una cosa que crida l’atenció. És aquesta capacitat per emprendre que heu mostrat tu i diversos professionals del periodisme que vau crear el diari Ara. Com vas viure aquest procés d’emprenedoria, que és justament un valor que el TecnoCampus intenta transmetre als seus estudiants?
Això no és una cosa que passi d’un dia per l’altre. Com moltes coses a la vida, hi ha hagut molts passos previs. Quins són? Doncs haver fer petites empreses, petits projectes professionals. I haver fracassat. El fracàs causa dolor, però també causa coneixement. Jo he estat en plantilla dues vegades: a Ràdio Barcelona i a Catalunya Ràdio. Les dues vegades n’he acabat sortint, perquè entenia que això representava un fre per als meus projectes. Entenia que avançant pel meu compte podia ser millor professional, i que això em faria sentir millor personalment. Si un dia vaig entrar en el grup fundacional del diari Ara va ser perquè abans vaig acceptar reptes nous com presentar un concurs, fer l’Alguna Pregunta Més, presentar Els Matins de Catalunya Ràdio, fer de corresponsal als Estats Units...

En definitiva és la idea de no tenir por als canvis?
Sí, i té relació amb el fet que sempre hem de tenir un racó del cervell rumiant en la nostra feina. Ser actius, donar voltes a les coses. Molta de la gent que se’n surt és perquè ha treballat més hores que els altres. El talent natural serveix per anar molt lluny, per arribar, però mantenir-se és difícil. Rumiar les coses, estar atent... fer que la feina ja no sigui una feina, sinó una actitud.

Es fa prou per promoure aquests valors?
Es molt difícil transmetre la teva experiència als altres. Tothom necessita experimentar les coses en la pròpia pell. El que sí que crec que podem dir als joves és que a vegades estabilitat laboral no és estabilitat emocional. Que de tot te’n pots cansar, i que a les grans organitzacions la capacitat de tenir veu pròpia, de ser creatiu, de no estar sepultat per la jerarquia, es fa difícil. Això, al cap dels anys, pot amargar. Però sé que això només són paraules, i que la destrucció social que hem viscut amb la crisi posa en qüestió moltes coses i pot generar molts temors a l’hora de ser emprenedor.

Quins entrevistats destacaries per aquesta actitud?
No és fàcil dir un nom concret. Personalment tendeixo a valorar aquells que no tenen por o que, tot i tenint-ne, miren de deixar-la de costat per tirar endavant els seus projectes.

Aquest article forma part del tercer número de la Revista Alumni, pots llegir la publicació sencera aquí.