El professor Marco A. Rodríguez publica el llibre “Programación Visual con Scratch”

Marco A. Rodríguez és professor de l’Escola Superior Politècnica del TecnoCampus, imparteix classes a estudiants del Grau en Mitjans Audiovisuals i del Grau en Disseny i Producció de Videojocs. Combina la seva tasca com a docent amb la coordinació del FabLab d’Xnergic del TecnoCampus i amb la participació en el grup de recerca del Laboratori de Mitjans Interactius de la UB. Des del 1999, dirigeix l’empresa Serendipity Learning Services, dedicada a proporcionar material formatiu per realitzar activitats de robòtica, programació i videojocs.

El passat mes de novembre Marco A. Rodríguez va publicar el llibre Programación Visual con Scratch, el primer de sis, on analitza quines habilitats tecnològiques caldria implementar en els dos últims cicles de primària i els dos primers de secundària.

El llibre parla de com treballar la tecnologia en edats més primerenques. Per què tan aviat?
Vivim en una societat altament digital on la gent es pot expressar amb els mitjans convencionals o amb mitjans més “tecnològics”. Però atès que moltes vegades no s’incorporen aquests coneixements a primària i secundària, sovint es comencen a desenvolupar aquestes habilitats tecnològiques a la universitat. Aquest llibre vol intentar aportar una forma d’ensenyar que ajudi als professors i a les escoles a treballar amb els alumnes aquestes habilitats.

Scratch és hereu del Logo, un llenguatge que va néixer cap als anys vuitanta als Estats Units. De quina manera s’implanta a Espanya i Catalunya?
A Catalunya el currículum de tecnologia és molt obert, és a dir, es poden treballar aquest tipus d’habilitats en el currículum però no apareixen de forma específica. En canvi, a Madrid van fer una modificació de la llei educativa farà uns dos anys que estipula que tots els professors han de treballar amb Scratch. En aquest sentit, a la resta de l’Estat espanyol s’ha començat a utilitzar però d’una manera més forçada, mentre que a Catalunya hi ha docents que estan fent més coses en aquest àmbit, algunes realment meravelloses, però encara són moltes les que no incorporen res de pensament computacional en el seu currículum.

Suposo que al final la tecnologia no és l’únic que compte...
El més important de tot això no és la tecnologia que es faci servir sinó la forma d’implementar-la. Des del Massachusetts Institute of Technology (MIT) no només parlen de tecnologia sinó de les metodologies de disseny de l’aprenentatge. Quan planifiques una pràctica, aquesta ha de ser assequible per a tothom i després, oferir una sèrie d’eines perquè l’alumne es pugui expressar d’una forma creativa, sense límits. En aquest sentit, Scratch no és una cosa que s’ha d’aprendre sinó una eina per expressar-se.

Consideres que és una metodologia d’aprenentatge que s’utilitza a la universitat?
La meva experiència com a docent a la universitat em demostra que encara som massa clàssics, i a vegades ho demanen els propis alumnes. De vegades vas a classe i dius “Avui no penso explicar res, hem de fer alguna cosa”, i els estudiants es queden descol·locats ja que no hi estan acostumats. És cert que les classes magistrals són necessàries, hi ha dies que has d’explicar alguna cosa sí o sí, però potser no en fan falta tantes.

Des del 2008, s’han compartit més de 18 milions de projectes a la plataforma Scratch. És una tendència a l’alça?
Quan una eina és bona, es fa la difusió adequada, i a més és una eina oberta (Open Source) per a tothom, l’èxit és inqüestionable. És semblant al que va passar amb l’Arduino, quan una eina la gent se la pot apropiar, fer-se-la seva, construir la seva versió i participar en la pròpia creació de l’eina, és normal que tingui aquest èxit.

Frases com “la millor manera d’ensenyar matemàtiques és aconseguir que un alumne les demani” o “punxa-ho, crema-ho i després t’explico per què s’ha cremat” defineixen el teu estil pedagògic a l’hora d’ensenyar...
Sovint es pensa que un professor de secundària ha de transmetre coneixements, quan en realitat el que ha de fer és motivar als alumnes. En el moment que l’estudiant estigui motivat, serà ell mateix qui demanarà aprendre. Aquesta és una mica la línia de treball de la metodologia learning by doing, fer coses a classe i un cop les has fet, començar a buscar l’explicació. Aquí sovint quan fem un projecte, sobretot a etapes de secundària, tot està molt pautat i l’alumne s’avorreix des del primer dia perquè tot està massa programat. Quan és el propi alumne qui condueix l’aprenentatge, i tu només fas de guia i tens molt clar els continguts que l’estudiant ha d’adquirir, l’aprenentatge funciona molt millor.