Formar líders per millorar la qualitat de les cures infermeres
Han estat múltiples les ocasions en què els professionals de la salut s'han plantejat la formació que ha rebut com a responsables de la cura dels pacients amb ferides cròniques.
És un tema que segueix preocupant, perquè tot i que, si bé és cert, que en els últims anys, a nivell mundial, encara que depenent del país, l'activitat científica en aquest camp ha estat intensa i fructífera, els resultats en la pràctica clínica no són potser els esperats.
Tal com comenten alguns autors (com Beeckman, Defloor, Schoonhoven i Vanderwee, 2011), i com a conseqüència de l'activitat científica, comptem amb directrius per al millor abordatge d'aquests pacients, però a causa d'actituds negatives o possiblement a un dèficit en el coneixements , aquestes directrius no són seguides pels professionals.
Amb l'objectiu principal de millorar l'atenció als pacients a través d'una intervenció formativa, trobem altres autors com Qaddumi i Khawaldeh (2014), que han comprovat que la manca de coneixements és un problema comú en la pràctica clínica. Després d'analitzar els coneixements de 194 infermers / es apunten que l'experiència professional, els hàbits adquirits, fins i tot en ocasions la intuïció, són la causa de les praxis inadequades.
Millorar el nivell de coneixements dels professionals no hauria de ser un objectiu en si mateix, l'objectiu real és com incideix directament en la qualitat de les cures infermeres que reben aquets pacients.
Un exemple clar del que s'ha comentat és observar com coneixements teòricament adquirits en les accions formatives en prevenció i tractament, especialment en nafres per pressió (NPP) no es reflecteixen en els resultats dels diferents estudis de prevalença que es realitzen periòdicament a nivell nacional (Soldevilla, 2007). Aquest desfasament, entre la teoria i la pràctica preocupa els professionals de la salut, impulsant als mateixos a buscar solucions a aquesta "bretxa" com comenta el Dr. J. Soldevilla.
Aquesta patologia es presenta amb una incidència variable depenent del tipus de ferida crònica, però sent sempre molt significativa en tots els nivells assistencials. En la pràctica infermera els professionals hauran de tractar amb ferides cròniques amb tota seguretat, independentment del servei, àrea o especialitat en la que duguin a terme la seva pràctica professional.
Sorprenen les xifres de prevalença obtingudes en països del que entenem com el 1r món, com les que aporta La Secretaria d'Assessoria Mèdica a Ontario (Canadà). La prevalença en aquesta ciutat oscil·la de 22,1% en atenció primària, a una mitjana del 29,9% en hospitals d'aguts.
Són xifres molt per sobre dels estàndards esperats, basats en les evidències que proven que aplicant les mesures en prevenció proposades per les comunitats científiques, la prevalença de les NPP no hauria de superar el 5% com ja va establir en el seu estudi Hibbs (1962).
Shahin, Dassen i Halfens (2008), aporten xifres de prevalença tan dispars com un 4% a Dinamarca i un 49 % a Alemanya. Important és destacar també que la incidència en aquests dos països es trobava entre el 38% i el 24%.
En altres estudis nacionals les dades de pacients adults ingressats en hospitals presenten els següents valors: pacients ingressats en el moment de la recollida de dades 8170; pacients amb UPP en qualsevol categoria 643. La prevalença bruta va ser del 7,87% (IC 95% = 7,31-8,47%). La prevalença mitjana de l'hospital va ser de 11,28% (± 9,77). El 65,6% són nosocomials. (Pancorbo, Hidalgo, García, Torra, Verdú, Soldevilla, 2013)
L'èxit en l'abordatge d'aquests pacients i les seves ferides passa pel total convenciment i implicació en el mateix. No només cal voler fer, sinó que cal creure-s'ho, realitzant un veritable exercici d'empatia amb els pacients i cuidadors, i d'assertivitat amb els professionals de la salut implicats en el procés. Parafrasejant al Dr. Saldevilla (2007) el camí de l'èxit es basa en els coneixements, l'interès i la voluntat d'infermeria. Els coneixements estan a l'abast de tothom que vulgui arribar a ells, l'interès i la voluntat també?.
L'èxit, per tant, sembla trobar-se més en l'aspecte qualitatiu que no quantitatiu, activitat hi ha molta i de tota mena, però ho fem bé?
Per tant els coneixements són la base de la formació, però no l’únic component. Aquest és el valor afegit que vol tenir aquest postgrau, la formació en el lideratge. Professionals amb un alt nivell de coneixement i motivació que els dugui a implementar i difondre aquests coneixements.